RESUM HISTÒRIC

La situació geogràfica que ocupa Burjassot, el fèrtil del terreny sobre el qual s'assenta i l'abundància de restes arqueològiques trobades en municipis pròxims al nostre permeten suposar que l'assentament humà en esta zona és prou remot. No obstant, i donada la consolidació de l'assentament humà sobre el seu escàs territori, no ha facilitat la troballa de restes d'este tipus, i tan sols hi ha referència de la troballa de nombrosos peces de collar de petxina, en forma de disc, que se suposa provenen de l'eneolític, o potser de l'època del bronze valencià.

De l'època romana es conserva una làpida, encara hui visible, en el veí municipi de Godella que dóna a entendre l'existència en les seues proximitats d'una vila romana, al mateix temps que s'ha pogut confirmar l'existència en tal municipi d'unes pedreres d'època romana, la qual cosa permet aventurar l'ocupació del nostre territori en aquella llunyana època.

No obstant, la notícia certa més remota que hi ha respecte de l'ocupació humana del nostre territori es remunta a l'època àrab, de la que procedix precisament el topònim de la nostra ciutat, Burjassot, del que parlarem en un altre apartat.

La notícia d'esta ocupació àrab s'arreplega en el Llibre del Repartiment, elaborat amb motiu de l'ocupació per mitjà de conquista del Rei Jaume I de les terres que constituirien el Regne de València. En tal llibre es descriuen les donacions que el rei conquistador realitza en favor dels que li han acompanyat en la contesa, i concretament en el cas de Burjassot este és cedit en 1237 a García Pérez de Figuerola, referint-se a este com a alqueria mora, entenent-se com a tal l'accepció que en aquella època tenia la paraula alqueria, que identificava una aldea o poblat format per diverses cases, i que en el nostre cas comptava amb servicis com ara forn i molí, tot això agrupat entorn d'una torre de defensa, la qual cosa feia pressuposar la importància de l'assentament.

En 1238 el Rei Jaume I va revocar la donació en favor de l'Abad del Monestir de Ripoll, i en 1258 va tornar novament al seu anterior propietari, i més tard novament a la Corona, que va retindre la seua propietat fins a l'any 1360, que esta va passar a Sancho Tena.

L'any 1389 el jurista Misser Doménech Va mastegar va adquirir el senyoriu de Burjassot, i va escometre una important reforma de la torre, que ja havia perdut la seua funció defensiva, ampliant les seues instal·lacions i transformant-la en una casa palatina, de la que encara es conserven alguns elements originals, entre els que destaquen els teginats mudèjars d'algunes sales.

En 1425 la seua propietat va passar a l'Almoina de la Seu de València, el capítol de la qual va ser titular del mateix fins a l'any 1568.

D'esta època data el fet històric de la mort de l'Encobert, personatge famós en la seua època per la seua participació en la denominada Guerra de les Germanies, i que en 1525 va encapçalar una revolta per a prendre la ciutat de València que va fracassar, en la seua fugida va buscar refugi a Burjassot, però tan sols va trobar la mort.

Després de diverses vicissituds el senyoriu de Burjassot va passar a les mans de Pere Pallarés, el qual ho va vendre l'any 1600 al senyor Juan de Ribera, Virrei i Arquebisbe de València, personatge molt influent en la seua època, i que va mamprendre importants obres de millora del castell i el seu entorn, convertint-ho en la seua residència pairal. Quatre anys més tard, en 1604, després de prendre possessió del Senyoriu, El senyor Juan de Ribera (actualment elevat als altars) va cedir la plena jurisdicció, civil i criminal, del lloc de Burjassot, així com les seues rendes, al Real Col·legi del Corpus Christi, fundat per ell mateix a fi de formar els futurs sacerdots d'acord amb les normes sorgides del Concili de Trent. Esta situació es va mantindre fins a la total abolició dels senyorius, ocorreguda en la segona mitat del segle XIX.

Entre tant Burjassot va ser escenari de diversos esdeveniments, propiciats pels avatars propis de la història d'Espanya, destacant especialment tres, relacionats amb altres tants conflictes bèl·lics. Així Burjassot va ser objecte del saqueig de les tropes franceses en el transcurs de la Guerra de la Independència, destacant especialment l'espolie dels seus temples, l'Església de Sant Miquel i l'Ermita de Sant Roc, en el transcurs dels llocs a què van sotmetre els francesos a la ciutat de València. També amb ocasió de la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, la missió del qual era la de reposar la monarquia borbònica, el general Sempere va establir en la nostra ciutat una junta per a la planificació de les operacions militars. Finalment, i en el marc de la primera Guerra Carlina, es va registrar en les voltants de Burjassot la denominada Acció del Pla del Pou, en el transcurs de la qual un destacament de cavalleria carlina va perseguir i va derrotar a un altre de la infanteria isabelina, fent presoners als supervivents i afusellant més tard a 37 oficials i suboficials. Esta acció va tindre una gran repercussió mediàtica, i la premsa liberal de l'època va difondre la notícia que estos van ser afusellats en l'esplanada de les Sitges al mig d'una orgia de vi i sang. La notícia que no és certa, com va demostrar la troballa d'algunes de les restes en les proximitats del lloc on es va produir el xoc.

El Senyoriu de Burjassot va seguir ostentant-ho el Real Col·legi del Corpus Christi fins a la total abolició dels senyorius, en la segona mitat del segle XIX. En aquella època el municipi es caracteritzava pel seu caràcter eminentment agrícola, dedicat als cultius tradicionals de la zona, alguns dels quals, com la vinya, el cereal, el cànem o la morera, van ser sent substituïts per cultius més actuals, com el tabac, el taronger, i més recentment la xufa.

No obstant, la progressiva ascensió de la burgesia en l'estatus social i econòmic va propiciar el desenvolupament de determinades zones, pròximes a la la ciutat de València, de colònies d'estiueig i segona residència, tal és el cas de municipis com a Torrent, Paterna, Godella o el propi Burjassot. Este fenomen, que es va desenvolupar a finals del segle XIX, va propiciar que en la nostra ciutat s'assentaren nombroses personalitats de reconegut prestigi i que van donar lloc a una època d'esplendor cultural entorn de la dècada dels anys 30 del passat segle. D'entre estos personatges cal destacar l'escriptor Vicente Blasco Ibáñez, els pares del qual van construir cap a 1880 un xalet que encara es conserva, el també escriptor Hernández Casajuana, el tenor Giaccomo Lauri Volpi i la seua esposa, la també cantant María Ros, l'escultor Francisco Marco Díaz-Pintado-Pintado, o el que va ser primer director de l'Escola d'Arts i Oficis de Burjassot, acadèmic i fundador del museu de ceràmica que porta el seu nom, Manuel González Martí. La proliferació de grans intel·lectuals i l'ambient progressista de l'època va servir perquè Burjassot es transformara en un centre cultural de primer orde, i que comptara amb nombroses sales de cine i teatre, amb un aforament total que encara hui en dia causa sorpresa. Desgraciadament, la contesa civil que es va desenvolupar entre 1936 i 1939 va desbaratar esta puixança cultural.

Després de la postguerra els corrents migratoris des de les zones més subdesenrotllades d'Espanya cap als pols d'atracció industrial i econòmica va propiciar l'arribada a l'àrea metropolitana de València d'un gran nombre de persones, que en gran manera es van assentar en el nostre municipi, transformant no sols la seua demografia sinó també la seua estructura socioeconòmica. Este fenomen va tindre la seua màxima expressió entre les dècades de 1950 i 1970, estabilitzant-se més tard fins a aconseguir cap a la dècada dels 90 una població estabilitzada entorn dels 35.000 habitants. Amb posterioritat, l'assentament en la nostra ciutat d'un Campus Universitari dependent de la Universitat de València i, sobretot, la nova corrent migratòria procedent de tercers països ha tornat a generar una nova explosió demogràfica, si bé més limitada donada la limitació del sòl disponible per a noves vivendes, que està arribant al seu total esgotament, la qual cosa ens fa témer una vegada més per la cada vegada més escassa horta que ens circumda i que va ser la nostra raó de ser com a municipi fins fa a penes unes dècades.